A Itàlia, per anar a classe, havia d'agafar o bé l'autobús 81 o bé el 91. A vegades em tocava un vehicle vell; d'altres semblava més modern i nou. Això sí: sempre estava brut dels costats i de darrere. Estava ple de pols marró que amagava lleugerament el color vermell o blau de sota. Abans que arribés el bus m'havia d'esperar entre cinc i deu minuts (o més si passava tard) en aquella parada on gairebé tot el que es veia des d'allà era lleig. Davant meu hi tenia un camp ple d'arbres que encara no havien crescut i que tenien una mena de tub de plàstic verd transparent al voltant del petit tronc en estat de creixement. Semblava un cementiri. A l'esquerra hi tenia una mà de fàbriques i d'edificis lletjos, igual que a darrere. I a la dreta hi havia blocs de pisos també força poc interessants. El que més m'agradava d'aquell lloc és que veia ben bé com s'enlairaven els avions. Durant alguna de les meves esperes se n'havien enlairat un o dos si tenia molta sort; d'altres, cap. M'encantava veure'ls de tan a prop, grossos, imponents i, sobretot, sorollosos. S'enlairaven, feien un gir i després s'anaven allunyant a poc a poc. Els perdia de vista o bé perquè es ficaven entre els núvols o bé perquè s'allunyaven tant que es convertien en un punt impossible de localitzar. Si era un dia boirós, però, ja no veia ni com s'enlairaven. Només sentia el fort brunzit del motor.
Per esperar em solia asseure al banc que hi havia a la parada mateix. Quan arribava l'autobús, que arribava normalment a una velocitat moderada si no es tractava d'aquell conductor tocat del bolet, m'anava acostant allà on calculava que pararia. Hi havia conductors que s'acostaven a la vorera, de manera que no haguessis de baixar a la carretera i pujar al bus, però la majoria paraven al mig de la carretera i havies de caminar uns dos metres. A dins, el conductor amb prou feines et mirava, tot i que sempre hi havia alguna excepció. Jo hi entrava sempre amb la intenció de saludar, però si el conductor ni em mirava ja no ho feia. A dins, la gent estava callada, avorrida, mirant el telèfon o mirant l'arribada dels nous passetgers. Jo normalment no picava el bitllet. Anava a seure al seient que em feia més el pes (si tenia la sort que n'hi haguessin de lliures) i em treia la jaqueta. Si era un dia assolellat m'agradava mirar per la finestra. Si no, em posava a mirar el mòbil o a llegir. L'autobús anava avançant i, després d'encerclar l'aeroport i de fer unes quantes parades, s'anava omplint. La gent que se m'asseia al costat a vegades em mirava i a vegades no. En aquest segon cas fixaven la mirada al telèfon o a terra. Amb els que em miraven, a vegades ens intercanviàvem un somriure de complicitat. Alguns marxaven abans que jo, d'altres després, i d'altres com jo, a la parada Marconi. Quan baixava solia fer un fred que pelava; per això, abans de sortir, ja em preparava amb la jaqueta, la bufanda i el gorro. El centre m'agradava si feia el paper de turista, però per fer-hi vida normal no m'acabava d'agradar. Va ser un lloc bastant hostil mentre vaig viure en aquella ciutat, mai m'hi vaig sentir com a casa. Els carrers eren sempre plens a vessar de gent. La majoria parlaven italià, però també hi havia un fotimer de turistes o d'estudiants estrangers. Primer anava per aquell carrer on hi feien unes obres interminables. Quin corcó això que no es pogués avançar a la gent que anava a poc a poc fàcilment. Després arribava a la Piazza Maggiore, rebentada de turistes. Els havia d'anar esquivant com podia. Si feia falta donava algun cop de colze o de motxilla. Que, esclar, tot aquest camí el feia amb la motxilla ben carregada a l'esquena. Després passava per sota de les dues torres, un tros especialment pesat si hi passaven bicicletes en aquell moment, i arribava en aquell carrer més estret on, depenent de la gent que hi hagués, feia drecera entre les taules d'un bar que quedava al cantó esquerre. Tot seguit passava la botiga de llaminadures, la perruqueria Fabio i el Tiger, i m'endinsava sota els porxos que em portarien al conservatori. Allà hi havia gent que passava en bici per la carretera d'un sol carril que quedava a la meva esquerra. Els carrers estaven sempre bruts de pols, caques de gos o altres coses impossibles d'identificar. Finalment, arribava a la plaça on estava situat el conservatori. Passava per davant de l'església i em ficava dins d'aquella escala estreta i dreta. Arribava a dalt de tot esbufegant i seguia aquell llarg i estret passadís que em portava fins a classe, on segurament hi arribava tard.
Escrit el 31 de març de 2025
← Tornar al bloc