Tomàs

En Tomàs, aquell dia, va decidir fer coses que mai abans havia fet. Per començar el dia, va prendre’s la seva cervesa diària en un bar al que mai havia estat. Era uns 200 metres al sud del bar que freqüentava. Va seure en una taula a fora, cosa que mai feia; sempre seia a dins. I, de fet, la cervesa que es va prendre també va ser diferent de totes les que s’havia pres abans. Aquella era sense alcohol, ves per on. Quan li van haver servit, en va fer un glop, se’l va empassar a poc a poc per notar el gust i la fredor de la beguda i es va quedar quiet, mirant al seu voltant. Davant seu hi havia un bloc de pisos no gaire alt, devia arribar fins la tercera o quarta planta. A la dreta, un carrer que s’allargava fins una font on dos dofins de pedra immòbils i amb la boca oberta anaven vomitant un rajolí d’aigua. A l’esquerra, una carretera poc transitada de dos carrils i un parc tancat per gossos, que en aquell moment estava buit. I a darrere, més taules amb més gent prenent més cerveses i un altre bloc de pisos. Aprofitant que s’havia assegut a l’aire lliure, va demanar un cigarro a la senyora de la taula del costat, que feia cara d’estar emprenyada permanentment, i se’l va fumar. Mai abans s’havia posat un cigarro a la boca. Al començament va tossir una mica, però a partir de la tercera pipada ja li va passar.

Quan ja s’havia pres mitja cervesa, un cotxe vermell va començar a avançar per la carretera amb la intenció d’entrar al garatge que hi havia a l’edifici que quedava davant d’en Tomàs. El vehicle es va aturar davant de la porta. L’home que hi havia dins va clicar el botó d’un comandament a distància i la porta es va començar a obrir a poc a poc i grinyolant. Quan es va haver obert del tot, el cotxe va avançar per entrar-hi, però va calcular malament la velocitat i el gir i va xocar contra la paret de l’edifici en lloc de baixar per la rampa del garatge. Al cap d’un segon, va caure tot l’edifici fent un terrabastall impressionant i com si fos a càmera lenta. Amb un tancar i obrir d’ulls només en quedava runa. El cotxe i el seu conductor, admirablement, van quedar intactes. La pols d’aquella desgràcia va arribar fins al nas d’en Tomàs, que se’l va haver de tapar amb un mocador. Tota la gent que hi havia asseguda al bar es va aixecar, espantada i cridant, i va anar corrents a ajudar la gent que havia quedat atrapada sota la destrossa. En Tomàs va decidir anar-se’n. Va voltar per carrers que no havia trepitjat mai, va agafar l’autobús 82, que no sabia ni que existia, va anar a parar a la plaça major de la seva ciutat i es va estirar just al centre durant una hora i cinquanta-tres minuts mentre mirava els núvols passar, va defecar al terra d’una botiga de queviures i, finalment, corrent perquè el dependent de la botiga l’empaitava, va deixar-se atropellar per un tren.

El conductor d’aquell tren no havia atropellat mai ningú. L’impuls que va tenir va ser de frenar molt fort i bruscament, tot i que ja no hi havia res a fer amb en Tomàs, i una de les passatgeres del tren, la Sílvia, que estava dreta, va caure sobre el senyor que tenia també dret davant seu. Mai havia caigut sobre un senyor. Van acabar a terra, ella estirada sobre d’ell, i quan el tren es va parar del tot li va demanar disculpes i es va aixecar rabent. El senyor va intentar parlar per dir-li que no passava res, però no hi havia manera que li sortís la veu. Es va alçar de terra amb dificultats i, ansiós, va seguir intentant parlar, però no ho aconseguia. Mai li havia passat. Obria la boca però no li sortia cap so. Es va buscar el telèfon mòbil a la butxaca dels pantalons per trucar immediatament al 112, però just en aquell instant va caure un meteorit.